Ésta es la nueva edición del Informe sobre el estado de la profesión de arquitecto en España que periódicamente realizan el Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos y la Caja de Arquitectos. Unos primeros resultados del mismo fueron avanzados en el congreso celebrado en Valencia hace unos meses; ahora se publica el informe completo. Si la edición anterior de dicho informe (véase la correspondiente entrada en este mismo blog) intentaba realizar una radiografía de la profesión basándose en parámetros cuantitativos (¿cuántos profesionales hay?, ¿cómo ejercen?, ...), esta nueva edición intenta pulsar el estado de opinión de los arquitectos ante un contexto de transformación del marco económico y legal en el que desarrollan su actividad, un contexto que, además, se ve seriamente afectado por la crisis de la construcción en nuestro país y que, sin duda, les fuerza a replantearse muchas de las certitudes con las que habían venido trabajando.
Entradas
Reprodueixo aquí els comentaris que aquesta entrada ha provocat en algun altre fòrum de discussió:
ResponderEliminarBona discusió. Crec que l'arquitecte ha d'assumir que el que es dissenya ya no depen només de la seva genialitat, sino que el resultat final ha de dependre tambe d'altres disciplines que s'han d'integrar desde el principi al proces de disseny. En una realitat complexe com l'actual en la que es desdibuixen les disciplines hem d'integrar altres punts de vista...
el futur? el col•legi al que estic adscrit (Tenerife) carrega una derrama per tapar forats que han deixat amb la seva gestió i la seva plantilla hipertrofiada però que es mantenia fàcil fins fa 2 anys. el degà dimiteix per la no aprovació dels pressupostos d'aquests any.
el concursos de l'administració local i autonòmica tenen clàusules vergonyoses que impedeixen la lliure concurrència de qualsevol professional o grup: ara es lliura un concurs per a 6 intercanviadors intermodals del tren a Tenerife... per participar demanen que facis un dipòsit de 20.000 euros (per cada una de les propostes , si et presentes a la meitt per tenir mes possibilitats has de deixar deu milions de peles immobilitzats fins al fallo del concurs....calderilla, tu. per un hospital a les Palmas demanen que per fer proposta demostris haver fer com a mínim un hospital de les mateixes característiques ¿?¿?¿?) això per no parlar dels concursos que tenen 10 dies per presentar proposta tècnica , inclosa memòria , pressupostos d’execució i paperassa administrativa varia i variadeta
per altre banda estic lliurant un executiu per un parc urbà que ves a saber quant el cobraré. ja se sap com paga l’administració . tard i malament
apart d’això estic fent 2-3 projectes de residencial privat que no donen per mantenir un despatx.
opcions?: dedicar-se a l'assessoria , l'ensenyança... per part de l’administració fomentar mes altres tipus de actuacions com la millora de la vivenda antiga (renovació de d’habitatges, façanes i cobertes i adequació al cte en termes de confort climàtic i estalvi energètic... ) sobre tot deixar la practica com professionals independents i unir-se a altres professionals d'altres disciplines..
a l'escola ens (de)formen per ser arquitectes en el sentit de professionals autònoms, per a ser "creatius", "autors", "artistes" o "intel•lectuals" quan des del meu parer pretendre això es un gran error per no dir una gran tonteria . lo que s'han de formar son tècnics preparats -que ho som- però sobre tot preparats per a formar part de grans estructures professionals mes o menys amplies, i no la formació que ens donen -o donaven quan jo estudiava- que està orientada a fer de nosaltres el cim de la nostra piràmide i per lo tant destinada a generar moltes frustracions i sensació de fracàs en professionals altament formats. això , crec, es la gran diferencia amb altres carreres d'enginyeria on també te a veure el disseny però on rarament es presenta el cas de tècnics que en sortir de la carrera aspirin a ser a curt terme la seva pròpia empresa. tenen molt clar que el seu futur està en formar part d'una estructura tècnica empresarial o industrial mes amplia, una part mes de l'engranatge.
en fi, jo m'estic plantejant baixar-me amb els pastels al carrer a dibuixar "grecos" al terra o a fer caricatures.
mes salutacions mes cordials des de teneriffa über alles.
jpm
em sembla que bona part dels nostres col·legues deuen estar d’acord amb els teus comentaris. En pocs paràgrafs sintetitzes diverses de les dificultats en les quals ens trobem els arquitectes avui:
ResponderEliminar1. Una formació universitària que no prepara per a l’exercici i, a continuació, un accés a la professió que es fa de manera automàtica a partir del títol universitari sense suplir les referides deficiències. En la meva opinió, en el futur aquest serà un dels passos que hauran de canviar més dràsticament, tal com ja passa en un nombre significatiu de païssos. La Universitat el que forma són “acadèmics” , gent que acaba sabent el que és bona arquitectura i probablement arriba també a saber projectar bona arquitectura. Però molts d’ells, després, mai no exerciran la professió liberalment, i segurament no és missió de la Universitat ensenyar-los a fer-ho. Així que cal alguna instància que supleixi aquestes mancances. Al meu parer, aquesta instància ha de ser precisament la que regula l’accés a la professió, la que “transforma” el teu títol universitari en un de professional (hi ha alguns païssos on el nom que reben les persones amb títol univesitari i les persones amb títol professional ni tan sols és el mateix, justament per deixar clara la diferència). És a dir, els col·legis. Els pocs cursos preparatoris que aquests donen avui en dia hauran de deixar de ser voluntaris i hauran de ser més complexos per tal de garantir que les persones que després exerciran seran realment “professionals”. (Els païssos de tradició anglosaxona fa temps que venen fent-ho; els cassos del Riba o de l’American Institue of Architects són ben coneguts).
2. Unes entitats professionals no només superdimensionades sinó que, acostumades a fer funcions de tota mena, han perdut segurament de vista quin és el seu objectiu fonamental i hauran de resituar-se, deixant anar llastre i concentrar-se en les seves funcions essencials.
3. Un accés a l’encàrrec públic penòs. Sota l’excusa de les directives europees, tenim una llei que penalitza les prestacions intel·lectuals, quan a bona part d’Europa, la transposició de les mateixes directives té un tarannà completament diferent. Com tu dius, les fiances, la paperassa i els terminis són absolutament desmesurats per a l’objectiu de la immensa majoria de concursos. Però el que crec que encara és pitjor: la nostra feina no només no té cap mena de reconeixement sinó que senzillament se suposa que és a cost zero. La mateixa ministra que afirma que no es poden fer descàrregues d’internet perquè les prestacions intel·lectuals cal pagar-les, després convoca concursos per a biblioteques de l’Estat on centenars d’arquitectes hauran de lliurar gratuïtament els seus avantprojectes. A França, a cap Administració pública no se li acudeix convocar un concurs per a un equipament d’aqueixa envergadura sense adoptar un dispositiu que permeti remunerar de manera correcta als qui sotmetin un proposta projectual. Aquí abunden els concursos oberts, en una fase, on cal aportar papers, fiances i projectes. Tot a càrrec de l’arquitecte. Allà predominen els de dues fases, on una primera permet, a través de l’aportació de referències raonables (no les exageracions aquí tan habituals i que tu esmentes), la selecció d’un nombre reduit de professionals que elaboren un avantprojecte. Remunerat! Em sembla molt més digne.
Quan fa poc més de deu any es va implantar la fòrmula de concurs com a obligatòria, la professió es va manifestar força inquieta. Em sorprén veure com avui, tret d’algunes veus més o menys aïllades, hi ha tan poc moviment. Algun diari recullia fa uns mesos algunes inquietuds. Després tot ha tornat a la calma.
Bé, pel que he vist al teu blog, em sembla que, en efecte, si baixes al carrer amb els teus pastels, segurament sí que t’en sortiries. Em temo que alguns no tenim aquestes habilitats...
Sense haurem de buscar altres fòrmules. A part de la integració en estructures més grans, la possibilitat d’associacions estratègiques potser pot donar resultat: partenariats més o menys estables, o més o menys temporals, que uneixin forces entre professionals amb especialitzacions complementàries o compatibles i que permetin escometre projectes per als quals la capacitat dels petits despatxos no és, en molts casos, la resposta que cal.
ResponderEliminarTotalment d'acord Jordi, he passat 3 anys integrat en un equip d'enginyeria i la meva tasca ha estat molt valorada, gràcies a la formació rebuda a l'ETSAB.
ResponderEliminarPosted by Alex Martínez
Dons jo també vaig començar la meva carrera professional col.laborant durant molts anys amb una enginyeria, i el que al principi molts veien com un tema negatiu, crec que al final m'ha donat un avantatge en el sentit pluridisciplinar d'enfocar els projectes desde sempre.
ResponderEliminarPosted by Lluis Saiz
La encuesta sobre el estado de la profesión que viene realizando el CSCAE desde hace unos años, me parece un instrumento muy interesante con una información valiosa. No había tenido la oportunidad de leer este último avance, aunque estuve al tanto de lo ocurrido en Valencia.
ResponderEliminarMe ha venido fenomenal poder encontrarlo en tu blog. Gracias Jordi.
Como comentario personal diré que no comparto las conclusiones que figuran al final del documento. Las encuentro desenfocadas.
Espléndido blog. Mis felicitaciones.